El model urbà a seguir al nostre temps ha estat la gran metròpolis, producte de l'evolució de les ciutats medievals fins als nostres dies. A l'actualitat assistim a un fenomen en el que simultàniament les ciutats haurien de treballar en la seva renovació interna augmentant la seva eficiència des de l'interior, a la vegada que s'organitzen territorialment en forma de xarxes.
Davant el model tradicional de gran ciutat acumuladora d'activitat, devaystadora del seu entorn i devoradora d'altres ciutats, existeix el model de Xarxa de Ciutats. En aquest model un conjunt de ciutats de característiques similars (com el tamany) y complementàries (com la seva activitat productiva principal, els seus equipaments...), s'organitzen en forma de xarxa per oferir als seus habitants els mateixos serveis que oferia la gran ciutat, però partint d'infrastructures ja existents, disperses pel territori, per així assolir la densitat mínima pel desenvolupament d'una activitat, la instal·lació d'una gran indústria, centre educatiu, etc.
Tradicionalment els nuclis urbans han sorgit de dues maneres: o bé a les cruïlles de camins com llocs d'encontre, en llocs de gran accessibilitat territorial (Inca, Manacor, Felanitx..) o marítima (Palma, Alcudia, Pollença...) , o bé al llarg de camins (Santa Maria, Consell, Villafranca...), resultat d'aturades entremigs per les unitats temporals de transport de cada època (el cavall, el carretó, el correu, l'automòbil....). En tots casos l'objectiu màxim d'una ciutat al llarg de la seva història, quant les circumstàncies socials i militars ho permetien, ha estat créixer en extensió.
Les ciutats són al territori, com els ordinadors són a la xarxa. Nodes de l'acumulació d'informació, punts de concentració que necessiten ser absolutament eficients per que el sistema funcioni adeqüadament. D'altra manera, al igual que a Internet, els fluxos d'informació es desvien, i arriben al seu destí per altres camins, les ciutats entren en decadència.
La xarxa a la vegada te una estructura fractal, objectes gràfics o geomètrics extraordinàriament complexos generats per la simple repetició de regles matemàtiques molt simples, i que presenten simetries d'escala. En la qual la part te autossimilitud respecte a la resta, i són objectes independents de l'escala, és a dir, un canvi d'escala els deixa inalterables. Comparables als sistemes dinàmics com poden ser la dinàmica de fluïts (veure article meu publicat al Diari de Balears el passat 19 de març).
L'ordre urbà de la xarxa comença per tant a l'individu (el node social mínim d'una xarxa), que actúa a un espai (habitació), o a una casa, o a un immoble, o a un carrer, o a un barri, o a una ciutat, o a una regió, o a un país, o a una supercomunitat (la UE), o al planeta. Cada escala pot generar grups d'interès que s'organitzen per tractar las qüestions pròpies del seu nivell.
En aquests moments, els ordres territorials més representatius dels últims decennis, el país i la ciutat, es dilueixen enfront del barri i la regió, que tenen signes d'identitat més potents. Així sorgeixen nous models d'organització del territori, degut a la superposició de l'ordre telemàtic a l'ordre físic, que permet relacions en temps real entre llocs fins ara separats físicament. La societat de la informació transcendirà les metròpolis del segle XX.
Es tracta així dons de proposar un nou model d'organització de les ciutats, on s'hauria de donar un creixement cap a dintre de les actuals concentracions territorials per renovar la seva eficàcia, per concentrar-se en els seus millors valors (de la mateixa manera que passa al món empresarial), a la vegada que s'organitza la interacció amb entitats de magnitud similar, situades a un entorn proper o llunyà, formant xarxes econòmiques, socials y culturals. La Xarxa de ciutats.
Al nostre entorn el model tradicional seria una xarxa de poblacions agro-industrials (versus tecnologic-informatives en un futur proper) del voltant de 5.000 habitants, que de manera independent sempre haurien de dependre d'una gran ciutat per activitats del sector terciari (estudis, compres, oci...), però que organitzades poden tenir la població mínima per mantenir, un gran centre comercial, un polígon ja existent, etc. On les xarxes de transports públics terrestres són absolutament necessaris per què el sistema funcioni eficientment (comunicació digital en temps real, comunicació d'àtoms en el menor temps possible i amb el mínim d'energia), però no són en sí mateixes un element capaç de generar desenvolupament.
Antoni Borràs Seguí, Arquitecte.
|
|
Si des de fa anys a aquesta comunitat autònoma, estem realment convençuts de que hem d'apostar per acabar amb el turisme de masses i em de fer-ho pel de qualitat. Em demano, com és que hem apostat pel "turisme residencial"?. Molt més depredador de recursos, tots ells escassos, com són el territori, l'aigua, l'energia, augmentant la producció de residus. I per què les moratòries no s'han aplicat també a les construccions de habitatges unifamiliars destinats aquest tipus de turisme?.
La resposta la podem trobar al analitzar aquest nou model dispers i no reglat que podem denominar "Turisme Residencial", el qual no només es materialitza al sòl urbà turístic, si no que també ho fa al sòl urbà comú, i en sòl rústic. I tanmateix pateix d'un mal molt pitjor que el que considerem turisme tradicional, això es que el turista es queda i no torna al seu punt d'origen.
Per altra banda el turisme (residencial o no) esdevé el motor del sector immobiliari, on aquest primer sector pot materialitzar les seves plusvàlues. I en tant és una activitat capaç d'incrementar la població de les zones turístiques (o les no turístiques), al menys en períodes estacionals, en proporcions superiors al 100%, per la qual cosa la demanda de superfície construïda necessària es dispara. D'aquí la importància que tenia assolir la desestacionalització del turisme tradicional, obtenint el màxim de rendiment a les indústries turístiques existents, en termes d'ocupació per metre quadrat i dia, i d'eficiència de les seves instal·lacions, resultant així una activitat sostenible en major grau. Perdent així, força i sentit al introduir la variable distorsionadora del turisme residencial.
Per no parlar de les conclusions esmentades al diagnòstic sectorial del sector industrial que es va fer a l'avanç de les directrius d'ordenació territorial (DOT); la indústria (no turística) en conjunt perd posicions a l'economia balear en un procés creixent de terciarització, que afecta sobre tot a la indústria tradicional, i que manté una forta interrelació amb el sector turisme, la qual cosa la fa depenent a les seves oscil·lacions.
I ara permeteu-me un incís, per definir el polígon com aquella porció del pla limitada per rectes, però quant parlem de polígons industrials direm que es aquell nucli de creixement urbà que respon a una localització específica de les indústries. Tot això ens diu poc del com, de quina quantitat o qualitat i a quin lloc ubicar-los, però per sobre de tot ens diu poc del per què els necessitem. Això ve a compte de la lectura automàtica que estan fent alguns ajuntaments, gaire bé tots, especialment els que es veuen (o es veren) afectats per la moratòria, en resoldre el seu creixement econòmic i urbà fent un transvasament directe de l'activitat constructora fins ara abocada als polígons residencials (turístics o no), cap als polígons industrials. Descobrint aquests, la dimensió polièdrica dels polígons industrials, i que a sobre també ho fan en un lloc poc congruent i del tot reprovable.
Per altra banda, si analitzem la situació de les grans superfícies des de l'òptica de l'economia bàsica, i tenint en compte el concepte de quota de mercat de la que disposen aquest tipus de superfícies comercials. Ens adonarem de que la única forma d'ampliar-la i per tant de fer créixer el seu potencial benefici és construint i urbanitzant més les seves rodalies i per tant potenciant aquest "turisme residencial" que esmentàvem. Caldria analitzar què provocarà, en aquest sentit, la nova moratòria urbanística que permetrà construir a la següent corona immediatament exterior (de l'àrea metropolitana de Palma) al llindà d'on es troben, al manco les més importants d'aquestes grans superfícies. Tot i així, la nova moratòria urbanística posa en entredit l'estabilitat, i per tant necessàriament haurem de mantenir, un altre cop, l'ampliació de la moratòria de grans superfícies, per evitar la pressió especuladora i urbanística per part de les mateixes sobre la segona corona immediatament per fora de l'àrea metropolitana de Palma. Quan el que realment importa és que el creixement de la població no es doni, al manco de forma desproporcionada i contranatura, i així les grans superfícies es mantindrien a ratlla elles soles.
Tot i que és positiu que a la nova moratòria es reconegui la condició metropolitana dels municipis limítrofes amb Palma i que per tant deuen considerar-se al igual que Palma com a part d'una mateixa entitat, tota ella costanera i per tant a protegir. Ja que el concepte d'àrea metropolitana és equivalent al de ciutat quant el creixement urbà resultant prové del creixement econòmic i la relació de base diària de diferents municipis que s'interrelacionen al voltant d'un o varis municipis més grans. Per no parlar d'aquest teixit urbà resultant del creixement simultani, recíprocament influït, de dues o més ciutats o pobles pròxims i que arriba fins a fer desaparèixer l'espai rural intersticial, que és el que entenem per conurbació juntament a les infrastructures que les suporten.
Però, així i tot que les mesures territorials (moratòries) adoptades podrien ser interpretades com un intent de compensar aquest desajustament, la nova moratòria territorial només esta perpetuant el model territorial especulador i depredador inicial. En general portant-el més enllà de les fronteres del que ja hem destruït, i en particular permetent en un primer estadi que municipis com Puigpunyent, Santa Maria, Santa Eugènia i Algaida entrin dins la dinàmica dels seus homòlegs metropolitans com són Valldemossa, Bunyola, o Marratxí colmatant-els d'edificació residencial i en un segon estadi deixant desprotegida la següent corona amb la segona moratòria.
Els municipis costaners així com els metropolitans que envolten les diverses capitals i les pròpies capitals, gaudeixen del privilegi d'haver-se lucrat del bé general suportat en el territori (consumit), el paisatge (platges i sol, muntanyes, i ruralia) , en els recursos (aigua, energia, materials i cost d'eliminació de residus produïts), i en el patrimoni cultural (cultura popular, etnografia, Arquitectura i Arqueologia), que molt sovint pertanyen als altres municipis menys desenvolupats urbanísticament i turísticament.
La qüestió principal dons radicaria en establir una taxa proporcional a aportar per part d'aquests municipis sobredesenvolupats, als que manca per fer-ho. I si és podria recuperar per alguna via la quantitat que restaria pendent del passat no rescabalat?. No ens queda res més que fer justícia, per no trencar el fil que ens separa de l'auto destrucció del sistema, que per bé o per mal ja hem establert, conservant el que resta per depredar.
Davant l'actual dispersió de l'edificació residencial als diferents municipis que envolten les capitals més grans de les illes, que acaben convertint-se en ciutats dormitori i magatzem de consumidors de les grans superfícies, i una vegada assumida la necessitat d'establir quotes de creixement global segons el percentatge establert pel Govern i modulades segons el passat desenvolupament dels diferents municipis o de la seva voluntat pròpia de reduir-los encara més. No ens queda altra cosa que materialitzar de nou l'edificació als municipis ja consolidats com a capitals, en pro de disminuir la mobilitat i/o desplaçaments i per tant les infrastructures i el consum de territori i recursos.
Però, això sí !, sempre que les capitals paguin les quotes de creixement que els hi correspon als primers, i es dediquin a reestructurar i a rehabilitar la trama urbana i l'edificació obsoleta i buida de la que disposen en desmesura, en lloc de promocionar més sòl urbanitzable i créixer així en quantitat en lloc de qualitat. D'aquesta manera els municipis petits podran decidir si fer efectiva la seva quota al propi municipi o si al contrari la poden exposar al lliure mercat.
Això és el que anomenaríem corresponsabilitat urbanística i solidaritat municipal ,i que suposaria la millor eina per aconseguir fer efectiu el tan desitjat i necessari fons de compensació intermunicipal.
Fons que podria anar destinat a la consecució del creixement sostingut d'aquests municipis en criteris de eficiència territorial, energètica, i estètica en el sentit de rehabilitar (o demolir i reconstruir si cal), conservar el seu patrimoni edificat, i paisatgístic, en definitiva cultural. Y així evitar que la nova especulació per a la subsistència dels petits provoqui una nova allau de destrucció territorial, paisatgística, i patrimonial que en darrera instància perjudiqui a la globalitat. Sense que això comprometi el desenvolupament dels mateixos.
Si el planejament supramunicipal és un dels reptes principals. No haurien de tractar de resoldre-ho fomentant la cooperació entre municipis, més que imposant determinacions per sobre?. I així reduir la pressió i la necessitat que els petits municipis tenen de promoure sol urbanitzable per edificar i créixer apressadament i desmesuradament, deixant de ser el que eren (nuclis de gran valor patrimonial) per a convertir-se en noves ciutats dormitori d'altres ciutats més grans del voltant.
Per altre banda si ens posem a fer noves ciutats, com alguns irresponsables han proposat, i ens posem a consumir territori requalificat i per tant més barat (que novament només beneficien als especuladors públics i privats). En lloc de fer una proposta més sostenible i respectuosa amb el nostre entorn, per altra banda tant aclivellat per les noves urbanitzacions (ciutats aberrants), creixent en qualitat i no en quantitat, rehabilitant des del punt de vista urbanístic i social, i demolint aquells edificis i trama urbana que no mereix ser conservada (Tot això tenint present que entre un 20 i un 25% de les vivendes es troben buides i per tant mal conservades, arribant al 37,6 % si computem les segones residencies segons el Llibre Blanc de l'Habitatge de les Illes Balears). Deixarem passar aquesta gran oportunitat que tenim de créixer de forma sostinguda, omplint els buits deixats (habitatges buits, residencials i vacacionals) renovant-els o reciclant-els sense que l'activitat econòmica del sector s'en ressenti.
El problema mediambiental ha esdevingut una disciplina tan globalitzadora que difícilment en trobarem cap altra que per més tradicional que sigui, no en pot defugir de passar a formar-ne partit I aquest serà la clau del desenvolupament de l'Arquitectura i l'ordenació del territori.
Tot el que l'Arquitectura tradicional havia aportat per assolir un grau de benestar dels seus moradors amb un mínim de mitjans i un màxim d'eficiència debut a la escassesa de recursos, així com aconseguir una bona integració en el paisatge respectant el medi ambient . A la era moderna, tot al contrari al que succeïa abans, el que es pretén és gaudir d'un grau de confortabilitat i benestar molt més elevat amb un màxim de consum de recursos materials i energètics de forma clarament ineficient i per tant poc sostenible i respectuosa amb el medi ambient.
Es tracta dons, de revisar les males pràctiques i formes d'entendre l'Arquitectura per donar una resposta moderna i respectuosa al medi ambient, que la implementació tecnològica adequada dels sistemes passius i actius d'estalvi, juntament amb l'I+D de noves tecnologies a desenvolupar en el camp del disseny arquitectònic i la construcció, ens permetrà utilitzar el mínim de recursos energètics i materials (estalvi del consum d'aigua i territori) i aconseguir la màxima eficiència energètica, sense renunciar a l'estat del benestar.
L'estalvi energètic dut a l'extrem ens conduirà a la utilització de materials de preferència ambiental, o el que és el mateix; reciclats, recuperats i reutilitzats que requereixen un mínim de despesa energètica per la seva manufactura per un costat, no contaminants i innocus per a la salut per l'altre. I per concloure, la utilització de sistemes passius de disseny arquitectònic, de sistemes actius energètics prioritzant les energies renovables, i la sensibilització de l'usuari per una correcta utilització dels sistemes proposats. Però de poc ens servirà tot això si abans enderroquem la base territorial on es fonamenta l'Arquitectura i l'Urbanisme.
I es que l'Arquitectura i l'Urbanisme s'han d'entendre com un art, en tota la seva vessant cultural, conjugada de forma coherent amb una tècnica suportada en una base científica ( i no especuladora), per resoldre l'espai on l'home desenvolupa qualsevol de les seves activitats, (l'Arquitectura com espai per l'home). Per això, es pot afirmar que a cada època i societat li correspon (o li hauria de correspondre) un model de ciutat i territori ben determinat, per fer front a les seves necessitats i emprant el seu desenvolupament tecnològic per reinterpretar la càrrega cultural marcada per la seva història i tradició (sense haver d'importar de l'estranger ni recrear temps ni tècniques del passats ni futuristes).
Antoni Borràs Seguí, Arquitecte.
Arquitectura Espai-Home.
http://www.mallorcaweb.net/espai-home/webdoc4.htm
|
|
Va suposar l'enderrocament de les murades de Palma a l'agost de 1902, part del procés higenista en salut pública i urbanisme imperant a Europa?. Mesures de les quals foren primers promotors a Catalunya tant els enginyers Ildefons Cerdà responsable del disseny de l'eixample de Barcelona, com Garcia i Fària de la xarxa de clavegueram de la Ciutat de finals del segle XIX, i de metges com Pere Felip Monlau (autor de la memòria "Abajo las Murallas!" i l'estudi "Elementos de higiene pública") i el seu homòleg local Fajarnes Tur o Giné i Partagàs (autor de "Curso elemental de higiene privada y pública") i el doctor Bartomeu Robert (el doctor Robert, batlle de Barcelona), ambdós introductors de la medicina científico-positiva a Catalunya i Espanya.
Sense cap dubte que els il·lustres Bernat Calvet (emparentat amb la noblesa de Palma) autor del projecte urbanístic radial i policentric de l'eixample de Palma (no el més encertat, en front de la bondat del de Garcia Faria), l'enginyer d'obres públiques Eusebi Estada i Miquel dels Sants Oliver, que estaren directament implicats amb l'operació, n'eren coneixedors i estaven assabentats del corrent imperant a la resta d'Europa.
A Palma igual que a Barcelona l'increment demogràfic de la ciutat, en un primer estadi, fou a resultes de l'arribada de treballadors que provenien del camp cosa que provocà la necessitat de créixer a l'extramurs. Però la diferència fonamental és que l'eixample de Barcelona també era ocupada per la burgesia creixent, mentre que a Palma la burgesia no es va moure del centre (intramurs), ni en va tenir cap intenció de desplaçar-hi en cap moment de l'operació d'enderrocament de les muralles i la posterior consecució de l'eixample.
Per poder enderrocar les murades era condició necessària la redacció prèvia d'un projecte d'eixample segons Reial Ordre. A 1897, a resultes d'un concurs públic, es feren les primeres propostes d'eixample i estudis topogràfics per a dur a terme l'enderrocament de les murades. Però l'enginyer de camins Pere Garau abans (als voltants de 1895-6 segons M. Dolors Ladaria) estava preparant, per encàrrec de E. Estada, un topogràfic de l'eixample. I fins i tot un pla d'eixample (segons fonts familiars) en el que es pretenia no enderrocar les murades i fer un parc al seu envoltant que servis d'espai coixí entre la ciutat fortificada i la futura trama urbana. Sembla que l'intent no va ser ben acollit ni per l'ajuntament ni pels militars. Ja que, hi havia la batalla pels terrenys que ocupaven les murades, que l'Ajuntament reclamava i pels quals el ministeri de la Guerra pretenia cobrar una quantitat considerablement elevada que invalidà l'operació fins que no fou efectiva.
Així doncs, el destí de les murades era sentenciat, i el projecte de Pere Garau rebutjat, i de la mateixa manera ell mateix, que fins i tot va haver d'emigrar a Girona on va muntar família, després d'intentar defensar la seva proposta.
La historia demostra que la pretesa higienització que comportaria l'enderrocament de la murada no es va produir, i més endavant amb els plans d'Alenyà i G. Bennàzar que no es realitzaren, i posteriorment (tan sols varies dècades després) va ser necessari fer els plans de reforma interior de la ciutat antiga que redactà Gabriel Alomar per higienitzar-la.
Només queda reconèixer el veritable objectiu, una operació purament especulativa del sòl en voltant, i ocupat per les murades. No calia tan sols fer un bon projecte d'eixample (com a Barcelona) ja que només era la clau dels especuladors burgesos de l'època per requalificar uns terrenys abanç adquirits. Una de les poques protestes en contra de l'eixample sorgí d'un grup de regidors de l'Ajuntament, per la maniobra política que suposava requalificar uns terrenys rústics a urbans (dintre de l'eixample) pertanyents a l'esposa del batlle Joan Antoni Perelló, i que posteriorment passaren a mans de l'industrial (testaferro) Victorino Rosselló Hediguer que a 1904 esdevingué un dels majors propietaris de l'eixample.
Per si quedes qualque dubte, l'eixample es va desenvolupar molt lentament degut, entre d'altres motius, a que els propietaris no tingueren l'obligació, que si tingueren els barcelonins, d'executar les obres d'urbanització, i quedà en mans dels nou vinguts amb unes càrregues insostenibles per la tipologia edificatoria plantejada; planta baixa més dos pisos amb façanes de entre 10 a 15 m. i carrers de 10 m. d'ample.
Però no tot va ser especulació, ja que bona part de les infrastructures educatives i viàries de ciutat es troben a l'àmbit dels terrenys resultants de l'operació d'enderrocament dels baluards, tot i que es dugueren a terme posteriorment, amb l'intens pla escolar que desenvoluparen el metge Emili Darder i l'arquitecte Guillem Forteza a la segona república, i quedaren per a l'ús popular.
La perversió d'un objectiu popular es repeteix tot seguit a la història, i molt més sovint a la de Mallorca. Es pot donar aquest mateix cas a l'actualitat amb el concepte de sostenibilitat i protecció del medi ambient a assolir amb la recaptació de l'ecotaxa, afavorint a un sector industrial molt concret i desfavorint l'interès social i general de l'illa?. Pot ser l'ultima moratoria del Consell de Mallorca la porta oberta a una especulació ja consumada?.
Només cal matisar que les murades ara estan al litoral (corona edificada al litoral), mentre que els terrenys de l'eixample romanen al interior de l'illa (pobles de l'interior i sol rústic com a potencials àrees metropolitanes).
Antoni Borràs Seguí, Arquitecte.
|
|
