I+D'ARQUITECTURA E INNOVACIÓ.
Inevitablement cal remarcar que la formació en una professió qualsevol, en general requereix l'aprenentatge d'una disciplina en front d'una òptica que, si bé es global, marca un determinat mode d'entendre-la (o escola), cosa que no resulta, en general, un tipus de formació òptima per a produir individus aptes per acceptar o concebre innovacions en el seu camp. Tot i així, l'arquitecte, pel seu marcat caràcter creatiu i tècnic, pot ser una excepció si la canalitza de forma adequada.
Així l'arquitecte esdevé una peça clau i important en la innovació del sector de la construcció, tot i que ha de lluitar contra l'inmobilisme de bona part del sector, com coneixedors dels problemes no resolts, o mal resolts, constantment explora el mercat per la recerca de noves solucions i/o plantejaments, i qualsevol innovació que millori els processos, o solucioni problemes concrets. Propagant-els molt més ràpidament que qualsevol altre grup social que intervé al procés constructiu, ja que l'arquitecte generalment no concebeix les seves innovacions com quelcom al que li han de treure partit i per tant protegir, si més no dona una aportació a l'acerb comú, que pot ser emprat per altres, i fins i tot sentir un justificat orgull quant una de les seves troballes es represa per un altre col·lega.
Igualment important és el paper de l'arquitecte com a creador i per tant innovador sempre que introdueix el concepte dintre del discurs arquitectònic que el genera, tot i que te una peculiaritat que el fa poc homologable amb el que generalment s'entén com a tal; l'innovador generalment procura obtenir el major partit de la seva activitat patentant ideés, comercialitzant-les, etc..; de fet un dels incentius per a la innovació es precisament la possibilitat de rentabilitzar la imaginació i l'esforç invertit
.
Per altre costat les innovacions generalment provenen de l'exterior de les professions, i és per això que la introducció de nous materials procedents fins i tot d'altres sectors industrials o tecnologies generen un procés encadenat que dispara en un moment determinat la innovació; per posar un exemple la introducció de l'acer i el formigó armat a finals del segle XIX i a principis del XX es transforma automàticament en canvis formals i estructurals que donaren un gir cap a l'Arquitectura moderna.
Molt sovint les innovacions i els canvis tecnològics produïts al sector de la construcció, de forma errada per part dels arquitectes més reaccionaris envers la innovació, no han estat assimilades fins que els hi han permès arribar a les mateixes solucions formals emprades abans. Tot el contrari del que han fet els grans mestres de l'Arquitectura, quant han tret el màxim partit formal i/o estructural del factor innovador, per la via de la coherència en l'aplicació de les noves tecnologies o materials a les necessitats presents i emergents, i així avançant-se a la seva època per mor d'aquesta precisa qüestió.
De tota manera, els arquitectes com a impulsors de canvis i invents sense patents, ocupem un paper cabdal que no pot passar per alt en qualsevol anàlisi de la innovació al Sector de la Construcció. I per tant se l'hi ha de retornar dedicant-li l'esforç econòmic i tenacitat suficients, per part de les institucions, per tal d'assolir un mínim acceptable de desenvolupament de la innovació per la nostra comunitat i que així es garanteixi el desenvolupament sostingut del sector i de tot el que l'òrbita.
Antoni Borràs Seguí. Arquitecte.
Arquitectura Espai-Home.
http://mallorcaweb.net/espai-home