Estructura viaria del terme de Santa Mª del Camí a l’època Clàssica

Estructura viaria del terme de Santa Mª del Camí a l’època Clàssica.

Introducció

El terme municip= al de Santa Maria del Camí te una xarxa de camins i carreteres que es pres= enta força extensa i no poc complexa, per aquest motiu resulta difí= ;cil trobar un patró d’interpretació que els pugui encaixar = en un sistema unitari. Es precisament aquesta tasca, de reconeixement d’= un patró sota el qual s’integra aquesta xarxa de camins i determinació de la seva existència real, el motiu que ens reu= neix aquí avui.

A resultes dels treballs d’investigaci&oacut= e; sobre l’ordenament del territori a la Mallorca clàssica que estic duent a = terme en el transcurs del desenvolupament de la meva tesi doctoral al departament= de Ciències de la Te= rra de la Universitat<= /st1:PersonName> de les Illes Balears, s’han pogut detectar una sèrie de traces= amb orientacions que semblen predeterminades per un model preestablert en el mo= ment en que es varen traçar i executar.

A l’any 19= 63 l’estudiós Florent Ulrix va publicar a la revista Latomus un article que aquí ens interessa: “Recherches sur la méthode de traçage des routes romaines”. Aquest erudit de l’època que ens ocupa; “la Clàssica”, va apreciar un fet que es repetia a diversos llocs que quedaren sota el con= trol dels romans, i per tant sota el sistema d’ordenar el territori que va= ren aplicar els seus agrimensors i estrategs. Així Ulritx va observar, a= mb els minsos mitjans dels que disposava en comparació als actuals, que= en el traçat de les grans vies de comunicació romanes exi= stia una geometria i simbologia rigorosa. Algunes tenien dues vies secundàries paral·leles, una a cada costat, i tot un seguit de petits camins, el= s diverticulum, que formaven 60 graus amb el principal (1), lligant així les tres vies paral·leles cada milla roman= a. Formaven una xarxa de triangles equilàters, amb els tres costats de = la mateixa longitud, que estructurava el territori(2) (Figura 1). =

Figura 1. = Xarxa dibuixada per Ulrix a “Recherches sur la méthode de traçage des routes romaines”

Per altre banda sabem, Del text extret del treball sobre Lucus Augusti realitzat per l’arquitecte Sánchez-Montaña, C. especiali= tzat en Projectes, Història i Urbanisme a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, que l’amistat entre dos dels més importants personatges de l’època, els joves Octavi i Agrippa (del qual l’autor defensa la hipòtesi= de que el geògraf i l’arquitecte coetani Marc Vitruvi “Marcus Vitruvius Pollio” for= en en realitat la mateixa persona) es va començar a forjar a l'Acadè= ;mia d’Apol·lònia, fundada per Anaximandre a Macedònia (3) cinc segles abans, l’aprenentatge que en ella = van realitzar els va permetre escometre la seva tasca des del coneixement direc= te de la tradició primordial; la Ciència Sagrada va ser l'instrument = per a la seva conquesta, la seva comesa va ser fer que tornés l'Ordre i l'Harmonia a la ciutat, el territori en el nostre cas, sent aquesta la representació de la Cosmogonia.

Marc Agripa a l’any 26 a. de C. va ser l’autor d’= un mapa geogràfic monumental que es va exposar en el Camp de Mart de Ro= ma, segons instruccions de Octavi August.

En el mome= nt que es va realitzar el mapa monumental, Roma era l’eix del món (Figura 2). El seu emplaçament determinava, no solam= ent un centre geomètric dintre de l'Imperi, sinó el Centre del Món com lloc sagrat. Aquesta conquesta de l’emperador é= s la que el "Orbis Terrarum" mostra, la cosmogonia que explica el nou món romà als ciutadans de l’imperi. No oblidem que l’encàrrec va ser pensat per a ser exposat de manera pública davant els ciutadans de t= ot el món romà, i que és també en aquest moment qu= an August disposa de l’erecció d’una pedra miliar orada (miliarium aureum) com símbol que Roma és el Nou Ce= ntre del Món.

Per tant un coneixement que perdur&agrav= e; al llarg de molts de segles fins a l’època romana, i sospitem = que molt posteriorment fins a l’època Bizantina.

^{Figura 2}. La línia del decumanus d’Agrippa sobre l’imperi d’= Auguts unint l’orient amb occident deixant Roma al centre geomètric.<= o:p>

Així, un = cop vista aquesta manera d’actuar en els afers d’ordenar el territo= ri a nivell global, no ens ha de sorprendre que utilitzessin aquests coneixements per ordenar els territoris conquerits, tan a nivell agrari amb les centuriacions com a nivell del viari que permetria la distribució de= ls productes (essencialment vinya i cereals) conreats.

El traçat viari.

Reprenent les pa= raules d’Ulrix, s’ha pogut observar que el camí del raiguer, que recorre tota la vessant sud de = la Serra de Tramuntana,= ben bé podria ser la via principal sobre la qual va desenvolupar-se, ja bé de manera parcial o a saber si total, els seus camins paral·lels (dels quals s’han pogut detectar no pocs trams al l= larg del seu recorregut) i la xarxa de triangles equilàters que aquest au= tor cita en al seu esquema teòric d’ordenació del territori= en època romana. En el cas del camí del Raiguer ho corrobora l’existència, sota o a la vora del mateix, de gran quantitat de jaciments d’època romana possiblement del tipus Viles. El mate= ix camí del Raiguer que passa vorejant l’actual nucli urbá= de Santa Mª, i unia les dues colònies de dret romà que cone= ixem a Mallorca; la ciutat de Palma i de Pollentia.

És precis= ament vora el municipi de Santa Mª del Camí que trobem un dels camins= que ens interessen en aquest treball, es tracta del camí de Sa Bomba. Un= camí del qual vaig realitzar un treball previ a aquesta ponència, en el q= ue es varen analitzar les seves característiques materials més rellevants, de les quals cal destacar la seva elaboració a base de b= olls extrets del torrent que es troba a la vora, encastats amb una extraordinària factura i precisió, i que queda perfectament integrat sota una d’aquestes paral·leles a l’eix princip= al sota el que es va materialitzar.

En aquest punt, = el camí del Raiguer es desvia per anar a cercar el pas més avinent que hi ha= a la zona; és a dir, vorejant el torrent. La casualitat ha fet que l’únic tram que es conserva íntegra d’aquesta via principal, estigui orientat segons la direcció general de tot l’eix principal citat anteriorment, o camí del Raiguer; es a dir 60º respecta al nord solar (4).

Tot i haver loca= litzat en altres zones molts altres divert= iculum amb l’orientació del nord solar, aquí citarem els diverticulum que hem pogut disting= ir al terme de Santa Mª del Camí. Dos d’ells, separats uns 200 m, van a trobar-s= e amb el camí del Raiguer (formant 60º amb ell o l’eix principal sobre el qual hem dit es desenvolupa), però queden = interromputs a un costat per la zona elevada que existeix en la zona de Ca Na Floreta, i= per l’altre a la seva intersecció amb el traçat de la via d= el tren, però un d’ells és materialitzada en una tra&ccedi= l;a parcel·lària a l’altre costat de la via, la qual es pot seguir segons aquesta orientació fins creuar-se amb l’actual camí del Raiguer. Vorem com el primer te una rèplica mé= ;s al nord que serveix per accedir al comellar des Cabàs on es troba un dels jaciments romans del terme. De la mateixa manera podem trobar-ne altre paral·lel que dona accés al comellar de Can Morro.=

Figura 3. Blanc; direc= cions teòriques, vermell; arrodoniment de l’angle; Groc eix principal ”EP”.

És precis= ament en aquest punt de creuament on el camí del Raiguer comença a desviar-se en un brancal que forma 30º respecte al traçat gener= al de l’eix principal. Ens hem de fitxar bé, ja que quant es prod= ueixen aquets girs els camins tendeixen a arrodonir els angles (Figura 3<= /i>) (5), i hem de cercar la coincidència exacta uns 800 m més enllà (fletxa superior de l’imatge) en el tram conegut amb el nom de Camí de Ca Na Cili = (6) (carretera Ma2021). Sobre aquest camí es superposa exactament al llarg d’uns 1000 m., fins a creu= ar-se amb el camí de Coanegra que va ser traçat perpendicularment a l’eix principal.

     Seguidament els = dos trams (el de Coanegra i el de Ca Na Cili) reprenen junts la direcció= del nord solar per dirigir-se a Son Torrella i endinsar-se al comellar de Coane= gra. A l’altura de Son Torrella es produeix una bifurcació novament sobre la direcció de l’eix principal. En aquest tram trobem les restes d’un altre camí empedrat que guarda una similitud formal clara amb el camí de Sa Bomba, però aquest cop de 4 passes d’ample i de separació entre faixes transversals que forma una retícula quadrangular de directriu lineal, mentre que en el cas del camí de Sa Bomba aquesta retícula mesura 5 x 5 passes. Novame= nt ens trobem un tram de camí empedrat, aquest cop en la desviaci&oacut= e; de l’eix principal, però a la vista de la seva factura manco depurada, tal volta ens indica, sigui una copia posterior a l’època clàssica.

            =

     Posteriorment es= torna a produir un gir a 30º i una superposició amb la carretera actu= al al llarg d’uns 6= 85 m, direcció de la que la carretera es separa per la presència del puig (Figura 4); però que a la destinació es tornen a superpo= sar just a l’entrada del poble d’Alaró.

     Resulta que aque= st camí que coincideix amb l’actual carretera Ma2021 i tram de la Ma3015, que des del sud= i començant a la rotonda que l’uneix actualment amb l’autopista fins a l’entrada d’Alaró es desenvolupa, tota ella, sota una línea teòrica que forma 30º exactes amb l’eix principal.(Figura 4)

Figura 4. Darrer tram al arribar a Alaró per el coll de sa Creueta. En blanc línea teòric= a i en vermell traçat real.

     Un altre cam&iac= ute; que porta aquesta mateixa direcció de 30º respecte a l’eix principal és el tram de camí que es troba al terme de Marratx= inet, i que perllongat uneix la capella d’aquest llogaret (7) amb l’església de Sant Marçal. S= abem que aqueta església és força moderna (construïda entre els segles XVII i XVIII per Lluc Mesquida ) però també és conegut un jaciment (8) que es troba parcialment sota d’ella d’època romana, possiblement un assentament tipus vila. A l’altre extrem ja dins del terme de Santa Mª, la prolongació del camí que estem definint va a parar a una zona coneguda com Es Rafal on podem trobar un alt= re traça perpendicular a ell d’una longitud igual a banda i banda. Per tant, tant la vila romana que es troba en un extrem, com la coincidència en la direcció de l’eix de la via que uneix Santa Mª amb Alaró, i amb el fet de que es creui en el punt mig= de la traça perpendicular associada a ell, donen un triple grau de validesa com a via traçada originàriament en època romana.=

     Hem parlat molt = de passada del camí de Coanegra, nom que sens dubta es una derivaci&oac= ute; de Cova Negre que en el temps que tractem seria Cauda Nigra. Nom, per altre banda, molt comú en altres indrets romanitzats, que determinava l’existència d’una = cova tal volta fosca (9). Cova que primerament ens varem decantar per identificar amb l’Avenc de Son Pou, però que a la vista de la manca de restes en aquest avenc i l’= existència d’una altra cova més avinent situada a la vora de Son Berenguer (nom que prengué de Berenguer Far a 1494) i associada a un cam&iacut= e; també d’empedrat molt rústic, ens inclinem a pensar, malgrat no hem pogut accedir-hi ja que es troba tapiada, que en ella s̵= 7;hi podrien localitzar inscripcions “Tituli Picti” d’aquest cristianisme incipient d’època tardoromana que es donen en aquets altres llocs d’arrel toponímica idèntica.

     El camí de Coanegra, com hem dit, fou traçat ortogonalment a l’eix princi= pal i que arrodoneix el seu recorregut quan gira en sentit nord solar. Paral·lel a quest camí es troba un important carrer del poble= de Santa Mª que a la sortida del poble ve a coincidir amb la carretera Ma= 3010 que tractarem seguidament. Es tracta de la prolongació dels carrers = Sa Matança, Batle Gabriel Bibiloni i Batle Pere J. Jaume. Al creuar-se aquests carrers = amb el carrer ortogonal de Jaume I i la seva continuació sobre l’avinguda Josep Verd Sastre, ho fan en un punt que ocupa un lloc de centralitat en les dues antigues centúries de 160 x 160 actus (10) que es correspondr= ien amb l’actual terme allargassat del poble. Es a dir, aquests primers c= arrers (sota la carretera Ma3010) coincidirien amb la divisió de les centúries en dues meitats segons la direcció dels cardines, i= el decumanus que les separa es correspondria amb el de Jaume I i la seva continuació en l’avinguda Josep Verd i Sastre (o Plaça d’a Torrens).

     De fet, l’= actual perímetre del casc urbà de Santa Mª del Camí es p= ot inscriure en un quadrat que té per centre aquest creuament. Aquest quadrat es conformat, al nord, pels carrers J. Alcover, Plaça Jaume = II i Carrer de Ca N’Adrià que pega l’antiquíssim pou d= e Sa Sínia (11). A lR= 17;est queda conformat per la sèquia que baixava des de el comellar de Coan= egra per la vora del camí que ha près el seu nom. Al sud el quadrat queda definit pels carrers Mossèn Joan Vich i Joan Mesquida (o camí de Muro a Palma). I finalment a l’oest i de manera incomplerta es materialitza la meitat d’aquest costat en el carrer Ba= tle Andreu Bestard. Si agafem aquest darrer carrer com a eix de simetria podem dibuixar un altre quadrat d’idèntiques dimensions que queda conformat al nord i al sud per la perllongació (al nord incomplert d= egut al gir que fa la carretera de Palma) i a l’oest per una traça parcel·laria. De la mateixa manera fent simetria prenent com a eix el camí de Muro a Palma obtenim altres dos quadrats delimitats al sud p= er una traça parcel·lària tangent a l’actual autopi= sta sobre la qual es desenvolupa a banda i banda de la prolongació del carrer A. Bestard citat anteriorment.

      Així obtenim quatre quadrats, un dels quals és ocupat per la trama urbana= del poble i queda situat ben al mig de les dues centúries proposades com= a germen de l’actual municipi. Tots ells de costat aproximat als 700 m i per tant de m= esura molt propera al costat de 20 actus que tenia la unitat agrària dels camps romans. La perllongació d’una de les diagonals d’aquest quadrat, la que es dirigeix en sentit nord-est, es superposa= en el seu traçat sobre un lloc de la possessió de Can Moragues <= /span>(12) on s’ha trob= at ceràmica de l’època, i més important, sobre l’església paleocristiana de Cas Frares.

     En aquest mateix treball citat anteriorment, també es varen descriure altres dos cami= ns, un dels quals també seguia l’orientació del nord solar i q= ue es troba avui dia soterrat. Aflorava en la seva intersecció amb l’= ;anterior traçat de la carretera de Sencelles. I dic aflorava perquè les obres dutes a terme recentment, malgrat es va donar avis a Patrimoni, han e= liminat el mur de pedra en sec (certament rústic i antic) que es trobava a s= obre de la secció de camí que aflorava en aquest punt. Tot i així es pot apreciar, encara ara, com aquest aflorament format per còdols rodats i fragments de pedra calcaria parcialment calcinada, te continuïtat sota els camps de conreu, ja que en aquets mateixos, i sot= a de la trajectòria teòrica del camí i ha abundància= del material artificial descrit.

     Paral·lel= es a aquest camí orientats segons el nord solar es poden apreciar avui dia dues traces parcel·làries, una de les quals es dirigeix a una tanca totalment quadrada situada a la part posterior de la possessió= de Son Seguí, i l’altra remunta el puig que agafa el nom de la possessió per dirigir-se directament pel mig de la garriga a l’ermita, que es troba al punt mes alt i amb molt bona visibilitat sobre el pla de Palma i el pl= a que es forma a Santa Mª del Camí. Totes aquets camins i traces orientats al nord solar queden cosits per un camí orientat est-oest = certament antic i delimitat per unes lloses de pedra calcaria encastades al terreny pe seu cantell (13). Posteri= orment aquest camí transversal gira en una direcció aproximadament perpendicular a l’eix principal per endinsar-se en el comellar que es forma entre els puigs de Son Seguí i el de Santa Eugènia que = mal grat es perd, tot fa suposar en tota seguretat que antigament continuava fi= ns a la carretera de Sineu tot recte i sense interrupció.

     L’altre camí, també amb un empedrat similar al del camí de Sa = Bomba, es el que discorre per l’altre costat de les cases de Son Seguí= ;, que arrancant en un primer tram inicial des d’aquest punt, en una direcció exacta de 30º respecte a l’eix principal, discor= re posteriorment dins la garriga del puig. Aquest camí té per destinació= ;, per un costat la carretera de Sineu vorejant la seva ermita i esvaint-se abans d’arribar a la possessió de Son Tano, i per l’altre cost= at es dirigeix a la població de Pòrtol en una doble ramificaci&oacu= te;.

     En direcci&oacut= e; a Pòrtol aquest tram es creua ortogonalment amb el camí rural que es forma en= la tangent d’un revolt de l’actual carretera Ma 3010 que es dirige= ix des de Santa Mª a aquesta població. Aquesta carretera, de fet, es desenvolupa en trams alternats segons les direccions del nord solar, i a 30º i perpendiculars a l’eix principal. Aquest camí rural= per l’altra banda discorre tot recte fins que es perd al arribant al puig= al costat de Puntiró.

     El desviament qu= e es dirigeix a la carretera de Sineu, ho fa en una direcció preferent perpendicular a l’eix principal, però de manera sinuosa. Arrib= at a l’indret de l’ermita es produeix una altra bifurcació d’aquest tram; una perpendicular (és a dir paral·lela a= l’eix principal) que es dirigeix a l’ermita de Son Seguí de manera sinuosa i ascendent, i l’altre que discorre per la garriga sinuosamen= t en sentit primer a Son Tano (en un tram parcialment esborrat que forma 60º amb el que es dirigeix a l’ermita) i seguidament es dirigeix tot rect= e a Ses Olleries; i retrocedint (ja que es troba esborrada la seva presumible connexió directa amb la carretera de Sineu, encara que molt possible= ment existent en l’època clàssica) pel carrer principal d= 217;aquest llogaret, pertanyent a Santa Eugènia, es connecta finalment amb la c= arretera de Sineu.

     Un altre eix fonamental en l’ordenació de la trama urbana del poble que ens ocupa és la carretera de Bunyola. Aquesta carretera entra al casc urbá en una direcció que forma 60º amb l’eix principal, i per tant en direcció perpendicular a l’eix d’Alaró descrit anteriorment, de la qual es pot reprendre la s= eva trajectòria a l’altre costat del poble sortint en direcció a Santa Eugènia. En aquest punt trobem dues carreteres; la que es dirigeix p= ròpiament a Santa Eugènia amb aquesta mateixa orientació de 60º, i= la bifurcació que transcorre amb una direcció exactament paral·lela a la carretera de Sineu, i es dirigeix en sentit al camí de Muro que es desenvolupa al llarg de uns 7600 m paral·= lelament a l’eix principal.

     Per tant aquest = eix virtual que forma 60º respecte a l’eix principal, també segueix l’esquema d’Ulrix, i queda materialitzat a banda i banda del nu= cli urbà de Santa Mª per la carretera de Bunyola a un costat i la de Santa Eugènia a l’altre. De fet, en la intersecció que = es produeix entre aquest darrer tram que es dirigeix fins a Santa Eugèn= ia i la carretera de Sencelles. Es pot apreciar= com la carretera de Sencelles, probablement posterior, provocà= ; un trencament de la carretera de Santa Eugènia que conformaria l’antic camí romà provocant un desviament en el seu traçat que van a cercar la carretera de Sencelles amb la míni= ma distància (Figura 5)

Figura 5. Es pot apreciar com els dos trams en que queda dividida la carretera de Santa Eugènia que discor= re sota l’eix de 60º (en blanc) cerquen la mínima distància en el seu acostament a la de Sencelles.<= /i>

Conclusions.

Tot plegat dona ordre i coherènci= a a la trama urbana que se’ns presenta avui dia al poble de Santa Mª, especialment pel que fa referència al que intuïtivament es pot = interpretar com un traçat ortogonal a partir la direcció dels dos carrers principals citats anteriorment que conformen l’espina dorsal d’aquesta trama. Trama que respon clarament a les direccions principa= ls de centuriació que utilitzaren els romans per ordenar el territori mallorquí segons l’estudi territorial que s’està desenvolupant arreu de tot Mallorca, i que queda plasmada en el quadrat div= idit en 4 quadrants de dimensions aproximades a l’actus de 710 m de costat. Mesura aquesta que s&#= 8217;utilitzava a l’època clàssica, per la divisió del territori agrari. Un exemple molt clar i genuí d’aquesta divisió = del sòl la podem contemplar al municipi italià de Cesena <= span lang=3DCA style=3D'font-size:8.0pt;font-family:"Swis721 BT";background:yell= ow; mso-highlight:yellow;mso-ansi-language:CA'>(14) (Figura 6<= /i>), però en aquest cas orientada segons la direcció nord solar (i= la seva ortogonal est-oest) i de entre 700 i 705 m de costat, a diferència del = nostre cas en que es gira 60º per arrenglerar-se a la Serra de Tramuntana i d’uns escassos 7= 00 m de costat(15).<= span lang=3DCA style=3D'font-size:8.0pt;font-family:"Swis721 BT";mso-ansi-langua= ge:CA'>

Figura 6. Municipi de Cesena al Pice Italià ocupat per la tribu Velina a la que va pertànyer Quint Cecili Metel.

     La primera ramificació que des del camí empedrat de Son Seguí es dirigeix a Pòrtol queda sota la divisió de la centúria= en dues meitats segons la direcció paral·lela a l’eix principal.

     El tram del camí del Raiguer que es troba al nord del casc urbà queda sit= uat ben bé al mig d’un dels quadrats dels quatre que divideixen la centúria situada més al nord, la qual cosa fa que quedi integ= rat perfectament en l’esquema geomètric conformat per la xarxa ortogonal de centuriació que s’ha pogut detectar a l’est= udi de més llarg abast sobre el territori mallorquí citat anteriorment (Figura 7).

<= /span>Figura 7. E= squema general de les traces exposades. En groc les dues centúries de 160 a= ctus de costat, en vermell la divisió en quadrants de les centúrie= s i el traçat del camí del Raiguer, en blau la divisió de l’espai agrari en 4 actus, en ciam les diagonals de les centúr= ies, en morat l’eix virtual del camí d’Alaró, i en bla= nc la resta de xarxa viària que suposem d’origen romà.

     A la vista de la= gran quantitat de camins que encaixen en l’esquema de l’estructura viaria proposada per Ulrix datable en època romana al municipi de Sa= nta Mª del Camí, ens permet entendre l’origen del qualificati= u de “Camí” que precedeix el nom de la Santa Mª que = els cristians catalans utilitzaren per anomenar el poble..

     La distàn= cia que separa l’actual carretera de Palma-Alcúdia (agafant de referència el tram que sembla més genuí al seu pas vor= a el poble de Binissalem) i el camí de Muro en direcció oposada a Palma, es exactament igual a la meitat del costat de la centúria proposada. La mateixa distància que separa amb aclaparadora exactitu= d el camí de Muro i el de Morelló al seu pas per Sencelles (carrers Sor Fracinaina Cirer i Antoni Maura), que es repeteix en la situació del tram del camí del Raiguer que corre per darrera del poble de Santa Mª però aquet a una distància tan sols d’un quart de centúria. Tots tres trams primers (Palma-Alcúdia, Muro i Morelló) lleugerament desplaçats una mateixa distància= de uns 200 m al sud-oest respecte de la centúria proposada. Quedant per tant els quatre trams clarament vinculats a l’esquema proposat (Figura 8).

Figura 8. Situació de l’= ;eix principal sota el qual es desenvolupa majoritàriament el camí= del Raiguer (al nord en vermell), La carretera Palma-Alcúdia (en blanc i continua en blau), Camí de Muro en blanc i Morelló (al sud en blanc). El primer i segon separats ¼ de centúria i els altres tres ½ de centúria.

     La forma allarga= ssada del territori que pertany avui dia al municipi de Santa Mª del Camí, que com es sabut va tocar després del repartiment a Ber= nat de Santa Eugènia, encaixa amb l’estructura de les dues centúries proposades que el precediren i el conformaren, encara que = per a completar aquestes centúries caldria afegir-hi els llogarets de Marratxinet i Es Coscois, que en aquets temps de ben segur formaven un sol = cos amb la resta del territori del municipi actual.

     Els principals jaciments coneguts d’època romana i tardoromana, del terme de Santa Mª; Es Cabàs, Son Credo, Can Moragues, Son Llaut i Cas Fr= ares queden relacionats sota les traces principals de l’esquema proposat, = la qual cosa, si més no, juntament amb el viari descrit dona consistència a la proposta de centúria tant en dimensions com= en orientació dels seus costats.

      Les distàncies que separen els tres camins que donen accés als comellars de Can Morro, el des Cabàs i el de Coanegra son pràcticament iguales a 1200 m. Aquest darrer tram de camí de Coanegra i el que hem dit puja al puig de Son Seguí dirigint-se en direcció nord-sud solar a l’ermita, queden separats per una distància triple de l’anterior. Al mateix temps es poden traçar dos eixos virtuals separats aquesta mateixa distància que es sobreposen respec= tivament i al nord sobre els jaciments de Son Llaut i Son Credo, i al sud d’aq= uets darrer jaciment també al tram central (orientat segons el nord solar= ) de la carretera Ma3010. Si marquem les milles romanes (de 1478,5 m) sobre l’eix principal, prenent com origen el Fòrum de Pollent= ia per sobre del qual passa l’eix principal, resulta que totes aquestes traces es sobreposen, amb exactitud considerable, respectivament a les mill= es 22, 23, 24,25, 26 , i 27. Sobre la milla 26 també es superposa l’eix de la carretera d’Alaró (Figura 9<= /i>), i el camí del jaciment que es troba darrera de Sant Marçal es sobreposa a la milla 25.

Figura 9. En blanc el traçat = dels camins, en gris els eixos virtuals que es sobreposen als jaciments i camins= , i en groc la distància en metres referida al vèrtex inferior de l’ imatge.

      Finalment = totes aquestes coincidències en repetició de distàncies, mil= les romanes, orientacions i jaciments coneguts no poden ser altre cosa que el resultat d’aplicar un esquema d’ordenació del territori preestablert per part dels romans, i de cap manera fruit de la casualitat o l’a= tzar d’intervencions sense un criteri comú.

Notes.<= span lang=3DCA style=3D'font-size:8.0pt;font-family:"Swis721 BT";mso-ansi-langua= ge:CA'>

<= ![if !supportLists]>&= nbsp;    AL= BERCH I FUGUERAS, Ramon; VIÑAS I PARRAMON, Joan: "Jafre", Quaderns= de la Revista de Girona,= 83 (1999 ), pàgines 10 - 11. Alguns erudits parlen d’una geometria rigorosa en el traçat de les grans vies de comunicació. Afirm= en que tenien dues vies secundàries paral·leles, una a cada cost= at, i tot un seguit de petits camins, els diverticulum, que formaven 60 graus amb el principal lligant les tres vies paral·leles cada milla romana. Així formaven una xarxa de triangles, amb els tres costats d= e la mateixa longitud, que estructurava el territori. Basat en ULRIX, Florent, ̶= 0;Recherches sur la méthode de traçag= e des routes romaines”, a: Latomus 22 (1963), S. 157–180.

<= ![if !supportLists]>&= nbsp;    Ul= ritx també va detectar que en els punts de creuament d’aquestes vie= s es formaven uns nodes que va anomenar “Carrusel” on posteriorment sovint es desenvolupaven les ciutats o els pobles. Es el cas del poble d’Inca i també el de Santa Mª, on aquest carrusel es pot apreciar en tota nitidesa en el traçat de les seves vies de comunicació en direccions exactament coincidents amb l’esquema= que va comprovar utilitzaven els = romans per ordenar el territori.

<= ![if !supportLists]>&= nbsp;    Va= l a dir que Anaximandre fou membre de l’escola de Milet abans de la seva desaparició entre els anys = 610 a.C.-id., 545 a.C., i va calcul= ar el perímetre de la terra, la qual ja considerava era esfèrica am= b un error de tan sols 1%.

<= ![if !supportLists]>&= nbsp;    Aq= uesta orientació del nord solar, per altre banda és la que mé= ;s fàcilment s’estableix amb uns mitjans tan arcaics com son una estaca clavada al terra fent-la servir de centre des de on traçar amb cordell un cercle dibuixat també a terra. On l’ombra de l’estaca es creua amb el = cercle es marquen dos punts que ens indiquen la orientació del est-oest, i perpendicular a aquesta obtenim la direcció nord-sud solar.

<= ![if !supportLists]>&= nbsp;    So= vint podem observar que les vies actuals tendeixen a arrodonir els angles (Figura 2) que marquen aquestes direccions preestablertes segons l’esquema d’Ulrix. Al mateix temps al interposar-se un turó o puig, les vies l’esquiven però mantenen invariab= le el punt d’origen i el de destinació, aquest darrer cas es el q= ue passa amb l’últim tram d’arribada a la vall d’Alar= ó, quant la carretera esquiva el turó que s’interposa en el seu camí (Figura 3). Quant una via es creuada per= una altre via traçada més recentment, els extrems tallats de la més antiga cerquen la mínima distàn= cia en el seu acostament a la nova via, desviant-se així del l ‘eix s= ota el qual es varen traçar, però mantenint-se la resta del traçat en punts no molt llunyans (Figura 5).
<= ![if !supportLists]>&= nbsp;    Aq= uest topònim es repeteix, amb una variació formada per el prefix -= si- i substitució de la -c per la -s a la finca de Can Sisili. En aquest p= unt del llogaret conegut amb el nom de Es Coscois es pot veure com la carretera= que uneix el camí de Muro a Palma amb el cementiri, té una orientació exacta de 45º amb l’eix principal. De fet es tracta d’un tram curt d’uns 1300 m que podria no ser considerat si no= fora per la seva superposició exacta sota un eix amb aquesta mateixa direcció d’un altre tram localitzat al nord de Son Reus (Bunyo= la) que es desenvolupa amb una considerable longitud de uns 3740 m. Aquest eix, a més passa, al intersectar amb l’eix principal, ben per sobre d’un jaciment romà que es troba a la finca de Son Sureda. Can Escardoria es un altre topònim que es troba ja al terme de Marratxin= et i a la vora del camí de Muro a Palma, i que també el podem trob= ar al costat de Santa Mª al peu del puig un es troba el llogaret de Es Coscois amb el nom de Escardona, la rel dels quals podríem trobar en= el vocable llatí de Escarius &#= 8211;a –um que significa comestible o pertanyent a menjar.

= &= nbsp;    La= primera parròquia de la qual es té constància a l’actual municipi de Marratxí és la de Santa Maria de Marratxí fundat en el segle XIII, concretament a l’any 1248, encara que en l’actualitat, el principal temple religiós és l’església de Sant Marçal. A l’any 1864, coincidint amb el canvi= de parròquia l’alcaldia es traslladà des del seu lloc original, que era Marratxinet, a Sa Cabaneta, lloc on actualment segueix situada.

= &= nbsp;    S&= #8217;ha pogut apreciar com en moltes ocasions aquets jaciments del tipus vila roman= a, igual que el cas que ens ocupa aquí, foren fortificats o resguardats pe= r un recinte emmurallat de planta en forma de triangle equilàter, a base = de murs de pedra en sec. És el cas de moltes d’aquestes viles de = les quals avui dia podem observar de manera parcial o íntegra, com &eacu= te;s el cas dels jaciments de Bellveure i Morneta de Binissalem

<= ![if !supportLists]>&= nbsp;    A. González Blanco, «Los textos de = la Cueva Negra. = Del descubrimiento a su lectura y estudio» a A. González Blanco – M. Mayer – A.U. Stylow, La Cueva Negra de Fortuna Murcia y sus tituli = picti. Un santuario de época romana (homenatge al prof. D. Sebastià Mariner Bigorra). Antigüedad y Cristianismo (Monografías históricas sobre la Antigüedad Tardía, IV), Murcia = 1987, 15-27; id., «Historia de la investigación», a A. González Blanco, M. Mayer Olivé, A.U. Stylow, R. Gonzá= lez Fernández (eds.), El Balneario romano y la Cueva Negra de= Fortuna (Murcia). Homenatge al prof. Ph. Rahtz. Antigüedad y Cristianismo (Monografías históricas sobre la Antigüedad Tardía XIII), Murcia, 1996, 13-19.=

<= ![if !supportLists]>= 20 Actus son l’equivalent a 710,5 m, o el que e= s el mateix 1 actus equivalen a 35,52 m.

<= ![if !supportLists]>= Pou que es troba sota el costat nord del quadrat que estem definint i donat que com veurem el seus costats mesuren u= ns 700 m, i que per altr= e banda és una mesura semblant als 20 actus que tenien les unitats parcel·laries agràries en època romana, hem de pensar = que realment aquest pou va ser executat en aquesta època, o en tot cas reaprofitat, si realment és anterior, de l’època talaiòtica, com es creu actualment.

<= ![if !supportLists]>= Can Moragues queda relacionat amb altre= s dos jaciments de l’època; el de Son Credo i el de Son Llaut els tr= es queden pràcticament alineats sobre un eix perpendicular a l’eix principal (els dos extrems Son Credo i Son Llaut es desplacen a banda i ban= da d’aquest eix un centenar de metres). Al mateix temps la distància que separa = aquest eix del costat més proper del quadrat (de 20 x 20 actus) que hem dit= conformà la trama urbana del poble de Santa Mª, es també de 20 actus (un= s 1400 m), i la distància d’aquest eix al costat més proper del perímetre de la centúria es de 1/6 de la mesura del costat de= la centúria. Es Cabàs es altre jaciment d’època rom= ana del municipi, que queda pràcticament alineat amb l’eix longitudinal, i passa pel centre de les dues centúries proposades.

<= ![if !supportLists]>= Resulta lògic pensar que per par= cel·lar o traçar alguna línia sobre el territori, la primera tasca a realitzar sigui alinear unes pedres, que posteriorment es consolidaven amb = unes lloses clavades de cantell (en aquest cas molt ben treballades), per definitivament realitzar la resta de marge de pedra en sec a sobre. Aquesta= es una manera d’actuar que es pot veure en els marges més antics i rústics que trobem també a la zona de Santa Eugènia a Mallorca, i a altres indrets com a Formentera.

<= ![if !supportLists]>= Podem observar la similitud de la trama= urbana d’aquest municipi amb la del poble mallorquí de Sencelles que igualment va néixer en el creuament dels eixos de centuriació. Aquest fet = ve corroborat a més per la clara referència llatina del seu topònim Sencelles =3D Cent Cel·les.

<= ![if !supportLists]>= Aquesta mateixa orientació, per&= ograve;, la podem trobar en altres territoris colonitzats pels romans, com es el cas= de la ciutat de Tunísia on podem trobar aquest mateix tipus de parcel·lació de 715 m de costat en aquest cas, però orientada a 60º respecte al nord solar com ocorre a Mallorca.

Bibliografia.

-   &nb= sp;      ALBERCH Figueras Ramon, Viñas i Parramon. Jafre. Girona 1999 p 10-11

-   &nb= sp;      ARRAYÁS Morales, Isaías. 2= 002. Tesis doctoral: El territorium de T= arraco. Les Fonts arqueològiques. B.4.588-2003/84-688-1008-8.

-      =     ARRIBAS Palau A., La romanització= de les Illes Balears. Lliçó inaugural del curs 1983-84, Universi= tat de les Illes Balears. 1983.

-   &nb= sp;      BORRÀS Seguí, Antoni."Formentera a l’època romana". Revista Lluc, 2007, nº 856, (p. 39-45).

-   &nb= sp;      BORRÀS Seguí, Antoni."= ;Es veritablement romà el pont de Pollença?", Bolletí= de la societat Arqueològica Lul·liana, 2007, BSAL, 63 (p. 349-36= 8 )

-   &nb= sp;      BORRÀS Seguí, Antoni. El camí de Sa Bomba, romà= o medieval?, 1º volum de la Misc. Gabriel Llompart de la revista Randa, nº 61, 2008

-   &nb= sp;      BORRÀS Seguí, Antoni. La romanització de la vall d’Alaró, 1º volum de la Misc. Gabriel Llompart de la revista Randa, nº 61, 2008

-   &nb= sp;      CAPO Joan, Josep. La vila de Santa Maria= del Camí, Vol. I, (1980).

-   &nb= sp;      CAPO J. MORRO M., Llegendes i rondalles Santamarieres. Ajuntament de Santa Maria del Camí. 2007.<= /span>

-   &nb= sp;      ESTARELLAS Ordinas, M. Magdalena. Poblam= ent a Santa Maria del Camí des de la prehistòria al mon islàmic. I Jornades d’estudis locals, Ajuntament de Santa Maria del Camí, 1998 (p. 41-58)

-   &nb= sp;      FORTEZA, Miguel. Ministeri d’obres públiques, 1958

-&nb= sp;         GRIMALT, Francesc. Els Camins de Calvià, Context i evolució de les vies preturístiques. Premi Rei en Jaume d’investigació. Col·lecció investigació. Patrimoni. Ajuntament de Calvià. 200.

-&nb= sp;         GONZÁLEZ Blanco, A. «Los textos de la Cueva Negra. Del descubrimiento a su lectura yestudio» en A. González Blanco – M. Mayer – A.U. Stylow, La Cueva Negra de Fortuna Murcia y sus tituli picti. Un santuar= io de época romana (Homenaje al prof. D. Sebastián Mariner Bigor= ra).Antigüedad y Cristianismo (Monografías históricas sobre la Antigü= edad Tardía, IV), Murcia 1987, 15-27; id., «Historia de la investigación», en A. González Blanco, M. Ma= yer Olivé, A.U. Stylow, R. González Fernández (eds.), El Balneario roman= o y la Cueva Negra de= Fortuna(Murcia). Homenaje al prof. Ph. Rahtz. Antigüedad y Cristianismo (Monografías históricas sobre la Antigüedad Tardía XIII), Murcia, 1996, 13-19.

-   &nb= sp;      MONTERO S., Integración y mezcla de cultos en el s.e. de la península ibérica: la Cueva Negra (Fortuna, Mur= cia) p 169-181.

-   &nb= sp;      MORRO Veny, Guillem. La vila de Santa Ma= ria del Camí a mitjans de segle XV. I Jornades d’estudis locals, Ajuntament de Santa Maria del Camí, 1998 (p. 59-78).

-      =     PALOL P., Les Illes Balears en temps cristians fins als àrabs. Institut Menorquí d’Estudis. 1984.

-   &nb= sp;      ULRIX, Florent, “Rec= herches sur la méthode de traçag= e des routes romaines= 221;, a: Latomus 22 (1963), S. 157–180.

-&nb= sp;         VITRUBI Polió, M. Los diez libros de Arquitectura. Trad. J.L. Oliver Domingo. 1997. Madrid. Alianza Editorial.