FORMENTERA A L’ÈPOCA ROMANA.

Resum: En un intent  de sistematitzar l’estudi del món romà a l’illa i la seva petjada en el territori, ens trobam un seguit d’informacions que apunten a una explotació intensiva dels recursos naturals de l’illa en època tardana. És el cas de la parcel·lació del  sòl agrari,  de les explotacions salineres, així com l’edificació d’una fortificació i l’existència de diverses necròpolis inventariades, algunes de les quals  ja estan destruïdes. En el desenvolupament del treball, s’intentaran estructurar aquest conjunt de dades per analitzar el model d’ocupació territorial de l’illa.

Paraules claus: Centuriacions, Formentera, ordenació del territori, vies de comunicació, explotació dels recursos, sistemes constructius, camins romans.

Introducció.

El present treball geogràfic pretén sistematitzar i ordenar totes les troballes de jaciments arqueològics de Formentera, per tal d’aprofundir en l’avanç del coneixement de l’ordenació del territori a l’època clàssica.

Els territoris illencs en el transcurs dels temps es veuen sotmesos a una forta antropització que resulta inversament proporcional a la seva extensió, és a dir, quant més petit és el medi físic del que disposa l’home, més s’acumula la seva activitat sobre un mateix punt o porció de territori, i per tant es tendeix a superposar, emmascarar o eliminar les restes de les activitats d’anteriors cultures o èpoques.

Malgrat tot, sabem que durant els atacs berbers, els habitants de Formentera es van trobar tan indefensos que van haver-ne de fugir. A principis del segle XV un brot de pesta la despoblà totalment, i fins a finals del s. XVII no es va  tornar  a repoblar, quan a Formentera ja existien defenses necessàries per a garantir la seguretat contra els atacs piràtics.

És precisament el despoblament de l’illa durant aquests segles i el seu escàs poblament posterior , el que ha permès que les estructures i les traces identificadores de la seva història antiga es mantinguin avui dia poc alterades, cosa que no succeeix en les altres illes.

Totes les informacions abans citades, per si soles, difícilment ens poden donar una idea de la magnitud i rellevància que va tenir aquesta illa dins del desenvolupament de la Mediterrània durant l’època romana, mentre que totes juntes i relacionades entre sí, agafen una força inusitadament reveladora.

Ni púnics ni fenicis mostraren gens d’interès per ocupar i establir-se a l’illa de Formentera. Es més, el naixement de la colònia fenícia d’Eivissa a la segona meitat del segle VII a.C. sembla que,  bé per assimilació o eliminació, va acabar amb les comunitats prehistòriques d’Eivissa i Formentera. No serà fins a l’inici del canvi d’era a partir del segle III a.C. que podem trobar una certa població, amb l’objectiu d’aprofitar els recursos agrícoles, ramaders i saliners de l’illa. D’aquesta època hi ha documentats fins a vuit jaciments (R. González i E. Díes) no jerarquitzats, cosa que ens indica que eren dirigits des de l’illa veïna d’Eivissa i formaven part de l’ager ebusità.

Període romà.

Durant el segle I aC, Eivissa serà l'escenari d'alguns episodis de les guerres civils romanes: l'any 81 aC amb el desembarcament de Sertori i el 47 aC amb la conquesta de l'illa per Gneu Pompeu. Hi ha també símptomes d'una recuperació econòmica, i Formentera mentrestant tenia assentaments no permanents, estava en procés de ser poblada.

El segle I d.C. suposà l’època de major densitat de poblament i de major intensitat d’explotació dels recursos naturals de l’illa. Fet documentat per l’existència de dinou jaciments coneguts i datats en aquest període, i per l’existència de les primeres tombes, després de les de Ca na Costa.

La integració definitiva a l’imperi, es produí amb l’aplicació del decret de l’emperador Vespasià, de l’any 74 d.C. en el qual Ebusus passa de ser ciutat federada a municipi de dret llatí dins la província Citerior Tarraconensis.

Al segle III d.c. sembla que gran nombre dels assentaments foren abandonats com a conseqüència de la profunda reestructuració social i política que suposà la descomposició de la societat esclavista de l’Alt Imperi.

Dels dinou assentaments trobats entre els segles I-III d.C., es passa a quatre en el Baix Imperi en el segles IV-V d.C. (Gonzalez i Díes).

Durant el Baix Imperi totes les illes de l’arxipèlag quedaren incloses en la nova província Carthaginensis, que va ser segregada de la Tarraconensis per la reforma territorial duta a terme per l’emperador Dioclecià, a partir del 293 d.C. Finalment al 385 d.C., l’arxipèlag balear va ser unificat en una mateixa unitat politicoadministrativa, la província Baleàrica.

Període tardoromà.

Les illes foren conquerides primer pels vàndals al 455 d.C. que les incorporaren al regne de Cartago, i després al 535 d.C. pels bizantins, època en la qual hi ha absència de fonts escrites sobre Formentera, i que en general parlen tan sols del conjunt de l’arxipèlag, o citen exclusivament Ebusus.

Un cop integrades al regne vàndal de Cartago, les illes constituïren un puntal important en la política expansionista mediterrània d’aquest regne nord-africà.

Aquesta època va ser difícil per a totes les illes Balears, que sofriren diverses dominacions: pobles visigots, bizantins, vàndals, etc. D'aquesta època hi ha referències no confirmades sobre l'existència a la Mola d'un monestir vàndal datat entre els segles V i VI. En aquesta zona s’hi ha localitzat un jaciment (Jaciment 2) amb ceràmica de l’època.

Alguns autors daten en aquest mateix període la pica baptismal de l'església de Sant Francesc, tallada en alabastre d’importació, i  còpia poc refinada d’estil bizantí, i sostenen que va provenir del citat monestir. La procedència d'aquesta pila no està molt clara, G. Alomar en canvi, en el seu estudi situa el seu origen en un preromànic molt popular i arcaïtzant,  concloent amb molts dubtes que tal volta fou importada a l’illa poc després de la conquesta catalana l’any 1235.

Durant el regnat de Justinià (527-565), a la primera meitat del segle VI d.C., els bizantins inicien la renovatio imperii, a la fi de reunificar l’antic Imperi romà. Apol·linari al 535 d.C., un cop conquerides les illes, va ser nomenat governador de les Balears per Belisari (Procopi, Bello Vandalico II, 5-7).

Entre els segles VI i VII d.C. es fa palès un acusat canvi respecte al període anterior. El nombre d’assentaments rurals es triplica, en trobam nou més que foren construïts sobre les runes d’antics assentaments altimperials, abandonats entre els segles II i III d.C. aprofitant els enderrocs dels vells edificis per aixecar els nous. Aquest reaprofitament i superposició de construccions, el trobam de forma paral·lela a les altres illes més grans, i a altres indrets de la Mediterrània occidental.

Dels segles VIII i IX no en tenim restes arqueològiques materials. A les diverses fonts documentals, amb alguna excepció puntual, ja no tan sols no es cita Formentera, sinó que també n’és absent Eivissa, i es parla de les Illes en general, o bé tan sols de Mallorca i Menorca. Les illes degueren patir un empobriment econòmic, provocat per la forta inestabilitat d’aquests segles i un notable despoblament, del qual es tenen notícies per les cròniques àrabs d’una incursió a l’any 707 d.C. de l’esquadra sarraïna dels Banu Nusayr. Per tot això  podem dir que a principis del segle VIII les illes quedaren sota el domini del poder musulmà nord-africà. Malgrat que d’una d’aquestes expedicions, la dirigida per ‘Abd Allah ibn Musà diuen les cròniques que va tornar a Àfrica amb un botí incalculable, cosa que ens indica la riquesa i prosperitat del període anterior.

Jaciments.

La fortificació romana de Can Pins o també coneguda com el Castellum de Can Blai en la zona des Caló, és el testimoniatge més important del pas dels romans per Formentera, al voltant del segle III d.C. (Figura 1)

El jaciment es troba en l'istme que uneix la Mola amb la resta de l’illa, concretament a l'altura del quilòmetre 10 de la carretera de la Savina al Pilar, prop de la zona d’Es Caló.

El recinte, restaurat recentment, té una forma quadrangular amb un dels seus costats orientat segons la perxa del cadastre del que parlarem seguidament, i consta de cinc torres, una en cada cantó, orientades segons els punts cardinals, i l'altra que protegeix la porta d'accés. Aquest model s’ajusta a les proporcions habituals en aquestes fortificacions de tipus castellum, i que per la seva situació tenia ben segur una finalitat estratègica de control dels dos vessants de l’istme central. Els seus paral·lels més pròxims es troben  als limes danubià, oriental i nord-africà, i a Hispània el de Mollina (Màlaga).

Figura 1

Situat a uns 10 m sobre el nivell del mar, el punt més elevat de la zona, compta amb unes vistes dominants sobre l'àrea marítima que hi ha a banda i banda de l'istme, és a dir sobre la costa nord i la costa sud.

Sembla que la construcció no es va acabar, i no queda clar si es tractava d'una fortificació de tipus defensiu, residencial o si la seva funció principal era delimitar una zona. La longitud dels murs és de 32,69 X 29,75 m  i estan formats per dues parets de carreus de marès a manera d'encofrat, omplertes de morter de calç. A l'interior del recinte no existeix cap mena de dependència o compartimentació. A les excavacions que es realitzaren al voltant de l’any 1970 sorprengué l'absoluta inexistència de nivells arqueològics o ceràmiques que poguessin relacionar-se amb el monument, cosa que impedí datar la fortificació per aquest mitjà i per tant relacionar-la amb una època determinada, ja sigui l'època imperial romana o bizantina. Malgrat tot, hi ha autors que la situen entre els segles III i IV d.C. (Gordillo) (1), encara que podria ser més tardana.

Per l'estructura es podria deduir que durant algun temps hi va haver algun destacament fix de soldats romans a l’illa. Encara que l’edifici té una tipologia eminentment militar, no sembla que realment es pugui relacionar amb la presència del suposat destacament o guarnició militar, sinó que és més versemblant que es tractàs d’una obra privada, enquadrable dins el procés defensiu dels propietaris rurals amb un canvi de poder econòmic, per fer front a la progressiva descomposició de l’Imperi.

Les salines han estat aprofitades per l'home des de temps prehistòrics (el monument funerari de ca na Costa es troba a la ribera d’una de les dues llacunes on es troben les salines). Se sap que els cartaginesos les van explotar cap a l'any 600 aC i des d'aleshores també tots els seus colonitzadors, i durant molt de temps ha significat la principal font de recursos de l'illa. La sal era un producte altament apreciat i servia de valuosa moneda de canvi tant en època cartaginesa com romana. L’Estany des Peix, on es coneixen jaciments romans (Niemeyer) possiblement desapareguts sota alguna edificació, queda comunicat amb la mar oberta a través de sa Boca. Es diu que en temps dels romans fou port d'embarcament dels carregaments de sal procedents de ses Salines d’en Ferrer (i pot ser també de les d'en Marroig a l’altre costat de l’Estany Pudent), i que van donar peu al topònim d’origen llatí Portus Salarius que posteriorment al romànic precatalà passaria a Porto-salè, nom amb el qual es coneix la zona nord-occidental de l’illa. Així mateix, trobam amb aquest nom el camí que du a la Punta de sa Gavina, i més al nord a la Punta de sa Pedrera. Per altra banda, l’Estany Pudent està completament tancat en l'actualitat encara que antigament va poder tenir una sortida al mar situada prop dels molins saliners (2).

Formentera és una illa de gran senzillesa estratigràfica i petrogràfica, amb una marcada horitzontalitat de relleu, que únicament presenta formacions sedimentàries miocèniques postorogèniques i materials quaternaris. Bàsicament podem veure en l’ illa els dos tipus de materials, els miocènics i els quaternaris.

El substrat sencer de l’ illa es troba format per terrenys miocènics que en la part oriental, la més elevada de l’ illa, arriben fins a 120 m. d'espessor. Es tracta de calcarenites blanques tortonienses en les quals el ciment està constituït per la calcària cristal·litzada que uneix grans de quars al costat d'elements rodats d'origen calcari.

Aquests materials s'aprecien en els penya-segats que s'estenen per la costa de la Mola, del Cap de Barbaria, i de Punta Prima. Són afloraments d'aquestes calcarenites tortonienses que formaven una plataforma contínua entre Eivissa i Formentera durant el Miocè superior.

En la resta de l’ illa aquestes capes terciàries estan àmpliament recobertes per bancs quaternaris de considerable potència en determinades zones. Entre els materials quaternaris que podem apreciar a Formentera trobam llims sorrencs, llims més o menys calcificats amb pedres anguloses, crosta calcària “marès” i dunes.

La Punta de sa Pedrera és una petita península situada al costat occidental de s'Estany des Peix, i té una altitud d’uns 15 m, suficients per obtenir una bona panoràmica del Vedrà a la veïna illa d’Eivissa. En el punt més al nord d’aquesta península hi ha restes esculpides per la mà de l'home, ja que servia de pedrera i se n’extreia la pedra de marès que s'ha usat històricament per a realitzar les construccions. Possiblement ja servia de pedrera en època romana, ja que des d’aquest punt en direcció sud solar, i de camí a Punta Gavina he pogut localitzar un jaciment de ceràmica de l’època que ho confirma (Jaciment 3). A la platja d’Es Pujols hi ha una pedrera de marès de la qual no es coneix la seva data encara que se li suposa gran antiguitat, vists els  senyals deixats per l’erosió tant del vent com de l’aigua, ja que bona part de la pedrera ha estat presa de la mar (3), pot ser són les mateixes pedreres d’on es va extreure la pedra que s’utilitzà al Castellum. Vora la pedrera hi ha un petit indret conegut com Es Estanyets, també explotats com a salines en època romana.

Per altra banda sabem que s'han realitzat estudis per a recuperar el vaixell romà enfonsat a les proximitats de Formentera a una profunditat d'uns 80 m; sembla que es tracta d'un vaixell carregat amb àmfores de procedència Bètica o portuguesa i altres de producció nord-africana. L'embarcació es va enfonsar en l'època del baix Imperi romà.

Pel que sembla l'actual topònim de l’ illa Formentera és d'aquest període, prové del llatí frumentum (blat), denominada així per l'alt rendiment de les seves terres quan aquestes eren conreades. Pot ser però més versemblant que l’origen del topònim sigui promontoria (segons Coromines i Veny)

Els sòls de Formentera són, en general, de baixa productivitat, poc profunds i molt pedregosos, amb crosta calcària en ocasions aflorant i amb un alt percentatge de sorra en la majoria de les zones. Un dels greus problemes de Formentera, respecte dels seus sòls, és el de la forta erosió hídrica. Les escasses pluges poden arribar a ser extremes, erosionant el sòl amb una pèrdua de substrat molt important. Són aquests processos erosius els que posen al descobert la crosta calcària, subjacent en gran part de l’illa, i incrementa encara més les dificultats per a l'agricultura.

Malgrat tot, a Formentera hi ha constància d’una centuriació romana d'època tardana i d'un cadastre (4) relacionat amb ella. La centuriació té com a direcció principal la que va de nord-est a sud-oest uns 64ºN, mentre que el cadastre té una perxa (eix de comunicació que travessa el cadastre) transversal coincident amb el camí vell de la Mola i perpendicular a la direcció principal, podent-se perllongar aquesta de cap a cap de l’illa. Penjades d’aquesta perxa hi ha una successió de línies cadastrals paral·leles i amb la direcció del nord solar, quedant així aquestes amb una inclinació de 60º respecte a la perxa. (Figura 2)

Aquest cadastre se situa a la part més ampla de la franja central que forma l'istme a la zona coneguda com es Carnatge compresa entre els dos refugis tradicionals dels pescadors; la propera Cala en Baster, i més lluny Es Caló de Sant Agustí (5) al peu de la Mola.                                           Figura 2

La parcel·lació té un límit oriental (limes 2) situat a prop del Castellum que forma part de la centuriació en la direcció perpendicular a  la perxa del cadastre. Aquesta perxa es va desviant per anar a cercar la fortificació a mesura que se va apropant a ella. A l’est la perxa es dirigeix a la pujada de La Mola passant prèviament per la vora d’es Caló (5), i per les runes d'un antic camí empedrat denominat camí romà (6), (7) que transcorre vorejant el penya-segat prop d’unes coves.  

El baricentre de l’illa queda situat a l’actual poble de Sant Francesc on es té constància de l’existència d’un petit nucli urbà (7) i d’una necròpolis romana a la zona de Can Gavino. Del poble arranca el camí Vell de la Mola amb la mateixa direcció que la perxa del cadastre, encara que un poc desplaçad cap al sud. Amb un desplaçament cap al sud equivalent a l’anterior surt també de Sant Francesc un altre camí en la mateixa direcció i en sentit contrari cap a la Punta de sa Gavina (Figura 3). Aquest camí transcorre primer per sobre d’un parcel·lari, posteriorment en el seu tram central per sobre de l'actual camí de Porto-salè, i a l'oest es transforma en un camí sinuós una mica desplaçat cap al sud per arribar a sa Punta de sa Gavina. En un tram intermig del camí de Porto-salè s’han pogut localitzar les restes de pedres de mida mitjana a petita, la qual cosa  ens dóna una idea de com fou originàriament tot l’empedrat del trajecte.

Al mateix temps des de Sant Francesc parteix un camí en direcció al Cap de Barberia. En un primer tram va en línia recta al llarg d’uns 4,2 Km, gairebé paral·lel a una línia virtual orientada segons  la direcció principal anteriorment citada (limes 1) i per tant perpendicular al camí de Porto-salè. El camí de Barberia va creuant de banda a banda el limes 1 fins a arribar al Cap de Barbaria, previ pas pels jaciments megalítics (8) i sa Cova Foradada.

Figura 3

El camí empedrat citat anteriorment que puja al replà de la Mola, té un desviament sinuós que travessa una zona boscosa que es desenvolupa al voltant de la direcció nord-sud solar, i arriba a la costa sud al Caló des Ram (9). Seguint el camí empedrat en direcció a l’est arribam a una altra bifurcació; una en un camí més o manco paral·lel a la direcció de la perxa principal del parcel·lari perllongada cap al sud-est, marcat en alguns trams per parets als dos costats en direcció a la Punta Roja; i l’altre camí conegut com d’en Jaume Costa, orientat segons la direcció est-oest solar possiblement de l’època que ens ocupa, al costat d’una parcel·lació amb l'orientació 60ºN, que pertany a la possessió de Can Jaume Costabell que té un aljub cobert amb volta de canó realitzada amb carreus escairats de pedra calcària molt antic. A la intersecció d’aquests dos camins (Figura 4) hi he localitzat un jaciment (Jaciment 1) amb ceràmica de l’època, consistent bàsicament amb anses i colls d’àmfores de gran format situades a un lloc amb marges molt rústics fets amb lloses (10) de cantell clavades a terra i parets antigues acabades amb carreus escairats en el seu coronament.

Figura 4

Es coneix també com s’ha citat anteriorment l’existència d’una petita necròpolis actualment destruïda, que estava situada a Can Gavino, i associada a un petit assentament romà, amb tres sepultures en cista i aixovar datades en els segles II-IV i VI-VII d.C. (*) TIR, K/J-31. Madrid, 1997. [p.82, ref. Gavino, Can – s’Estany..]. Així com una altra probablement associada al destacament militar, localitzada  prop de l’actual possessió de Can Blai a la vora del camí vell de la Mola.

Conclusions.

La gran quantitat d’informacions de Formentera relacionades amb el mon romà en relació a la seva extensió, i la situació d’aquestes dades sobre el territori, ens porta a plantejar la possibilitat  que totes aquestes dades juntes encaixin en un sistema territorial predeterminat. Un sistema  dissenyat amb un criteri geomètric que respon a les orientacions que marquen els punts cardinals. (Figura 5)

Figura 5

Per altra banda és versemblant, que si a l’època marcada hi va haver una població estable important, com demostren els jaciments inventariats, també fou imprescindible l’accés als productes agraris i ramaders que els hi donaren el seu sustent, així com la distribució de la pedra de marès per a realitzar les seves construccions. En conseqüència resultaria necessari la parcel·lació del territori per tal de conrear-lo i explotar-lo, i s’hauria hagut de procedir a marcar els cadastres mitjançant parets en sec i limes o camins de connexió, segurament segons els criteris que s’aplicaren simultàniament en altres indrets illencs. I és aquest fet el que, per extrapolació, ens pot ajudar a extreure informació del modus operandi utilitzat per a la colonització, ocupació, i explotació de les illes veïnes més grans en aquesta època.

S’ha pogut observar que els camins més antics estaven marcats originàriament per una sèrie de lloses de gran format clavades de cantell al terreny, aquests límits es consolidaren posteriorment amb una paret de pedra en sec generalment de pedra de marès més petita superposada (motiu pel qual es poden apreciar en moltes d’aquestes parets més antigues les lloses en la seva part baixa) i rematades finalment amb lloses planes de pedra calcària posades de pla per realitzar el seu coronament. Aquesta manera d’actuar es repeteix, no més que en formats molt més grans, en uns murs molt rústics que hi ha al jaciment 1 de la Mola situat al creuament d’eixos indicat anteriorment,.

Si continuam pujant trobam el camí empedrat o de sa Pujada, el qual  diuen que fou fet pels frares. Sembla segur que això no va poder ser així  ja que hi ha molts trams i llargs excavats a la roca de pedra viva, i aquest és un treball que tan sols podrien haver dut a terme un contingent de treballadors important i amb estris especialitzats. Per tant, tot ens fa pensar més aviat que es pot tractar d’un camí romà amb les seves lloses i pedres de faixes laterals de gran format que es conserven encara avui dia. A mig camí es produeix un desviament cap a la dreta, que, previ pas per les runes d’una venda i el seu pou antic, creua l’actual carretera i  continua sempre en direcció sud solar, el que es coneix com a camí del Ram, que es dirigeix a la costa sud de la Mola.

Posteriorment el camí romà, passa vorejant un penya-segat de pedra calcària excavat per tal de fer-se pas, i just després en allò que sembla un desviament que transcorre per sobre de la roca i desviant-se a la dreta, voreja una torrentera on hi ha acumulació de gran quantitat de pedres del que podria ser una construcció antiga. En el tram final el camí agafa una direcció perpendicular a la direcció principal de centuriació que es manté després de creuar la carretera actual que va a la Mola, i continua entre murs per un camí estret d’uns 2 m. fins arribar al jaciment 1 indicat anteriorment.

Si mesuram la distància que queda entre el limes 1 que va de Sant Francesc a Barberia (eix perpendicular a la perxa de cadastració) i el limes 2 a la vora de la fortificació romana, hi ha  una longitud de 5889 m. que, dividida en 8 parts, ens queda una distància d’uns 736 m. molt propera als 720 m. que tenia un actus en època romana. Per tant, podem considerar el limes 1 i 2 com a cardines de la centuriació de l’illa en època romana. Entre aquests dos cardines disten per tant, 8 actus aproximadament, i s’hi troba el cadastre descrit anteriorment amb uns parcel·laris orientats al nord solar materialitzats a base de camins i marges i una perxa o decumani de centuriació que el creua de cap a cap i es perllonga fins als límits de l’illa a llevant i a ponent, a la Mola i a punta Gavina respectivament. D’aquest decumani es van penjant els jaciments descrits anteriorment, a l’igual que alguns camins orientats segons els punts cardinals com es el cas del camí del Ram.

Malgrat les dades geomorfològiques sobre els terrenys de Formentera, es pot veure encara a dies d’avui, com a la Mola hi ha sòls molt fèrtils (propers al jaciment 1 i el 2) que són conreats amb vinyes i blat, i fins i tot n’hi ha que es poden anegar a l’extrem oriental de l’eix dibuixat a la Mola (11) (que discorre perpendicular a la direcció principal de centuriació) i són aptes per ser utilitzats per reguiu amb una bona gestió de l’aigua. Aquesta gestió es ve realitzant des de temps remots a base de cisternes de llargària variable de diversos metres de profunditat i d’1 a 1’5 metres d’amplària, cobertes amb voltes de canó que sobresurten del terreny realitzades amb carreus escairats com s’ha indicat anteriorment. La clau de la volta es resol amb lloses posades de cantell una vora l’altra i perpendicularment a la seva directriu a manera d’espina dorsal que trava de manera molt eficient la resta de carreus escairats que conformen la volta. Moltes d’aquestes cisternes com el pou d’en Genís Call, l’aljub gran del Monestir, el de la Plaerança, tots ells a la Mola i d’altres repartits arreu de la geografia de Formentera tenen un aspecte veritablement antic, que fa sospitar que daten d‘època romana.

La gran quantitat de petjades i jaciments trobats i inventariats demostren que l’illa va ser un enclavament important per a l’Imperi, tant en època imperial com tardana, pot ser com a punt estratègic per fer escala, o per explotar els seus recursos naturals de la sal com a bé molt valorat a l’època. Tot plegat va requerir instal·lar-se i conrear els camps per l’ auto- subsistència.

Notes:

(1) De l’exhaustiu estudi metrològic que realitza Gordillo, aquest autor conclou que el peu utilitzat en la construcció del Castellum és el peu d’origen oriental drúsic (0,3333 m.) i la data de construcció la situa de finals del segle III a finals del IV.

(2) Sabem de les fonts islàmiques del geògraf persa al-Qazwini, nat el 1203 basat en una descripció d’Al-Andalus dels segles XI i XII:

“Furmntira. És una illa envoltada per la mar. La seva longitud és de vint milles i la seva amplada de tres. Està en mig del mar, i el seu aire és bo, la seva terra fèrtil, i l’aigua dels seus pous dolça; i posseeix terres de conreus; i mercès a la bondat del seu aire i la seva terra, no té moscards, ja que els moscards i els insectes neixen de la putrefacció; i diuen que hi creix un safrà excel·lent, que no n’hi ha de millor a cap altre lloc”.  Tot plegat no s’avé gaire amb l’existència d’un estany Pudent.

(3) Pla de pedreres del Govern Balear.

(4) Les formes del paisatge són escenaris físics que han facilitat i determinat
les condicions de vida del món rural en el temps.  Era indispensable pel
pagès saber elegir un lloc adient per a desenvolupar activitats agràries.
També li era necessari saber com definir la forma i mida de peces de terra
per cultivar.  Les tècniques d'agrimensura clàssiques li van servir per fer
tot això, doncs van continuar utilitzant-se durant cada període de repoblament
del territori illenc, quan es van repartir terres per a fundar nous
establiments agrícoles.  Les citades tècniques defineixen fins i tot  el tipus de material
per a construir feixes de camps i anivellar camins, marges de pedra seca,
tipus de terra, i sistemes d'irrigació.  Faciliten i potencien les condicions
ambientals adients al cultiu, per a cada micro-ambient, clima, i tipus de
cultiu.  Moltes d'aquestes tècniques encara són vigents avui i s'han transmès
per tradició oral.  La història del paisatge és doncs bàsica per analitzar
aspectes estrictament funcionals i utilitaris del món rural. 

(5) Es Caló de Sant Agustí és un petit port oriental situat a la part més estreta de l'istme que uneix les dues elevacions de l’illa oposades entre sí, molt relacionat amb el de La Mola. A dies d'avui s'hi pot veure peix eixugat al sol, que recorda el costum desaparegut a d’altres indrets del Mediterrani i que data d'època romana.

(6) El camí també es denomina des Frares, ja que es coneix que l’utilitzaven els frares Agustins que batiaren es Caló amb el nom de Sant Agustí. Conegut també aquest camí com el de sa Pujada i documentat per primer cop al segle XVII tot i que segurament és més antic, forma part del tram final de l'antic camí de la Mola, que conduïa des de Sant Francesc fins a la venda des Monestir, que voreja el penya-segat i s'introdueix per un frondós bosc de pins. El camí ha estat declarat com a monument, i conserva en algunes zones restes de l'antic empedrat, i punts d'interès com l'antiga pedrera de marès, i una creu gravada sobre la roca. A finals del segle XVIII s’encarregà a l’enginyer Pere Groillez una important intervenció de reforma que modificà alguns trams del seu traçat. Recentment fou restaurat i des del 1993 és un Bé d’Interès Cultural (BIC).

(7) Francesc Mayans Castelló. “…Els romans, en canvi, van ser més atrevits, àdhuc coneixent el nom i la llegenda (de la illa de les serps) es van establir en Ophiussa, que ells van anomenar Columbraria, que vol dir exactament el mateix en llatí. Es van establir a Formentera a últims del segle III d. C.; d'aquest establiment queden restes importantisims, sent els principals el Castellum de Can Blai/Can Pins, fortificació romana de grans dimensions i també el camí romà, camí enllosat de pujada a La Mola per on pujaven i baixaven carros de bous i gent caminant. Altra prova de la solidesa del poble romà és el topònim Porto-Saler derivat directament de Portus Salarius (el port de la sal); això dóna una idea del comerç de sal existent en aquella època. Cal destacar també l'existència en aquells temps d'un petit nucli urbà en l'actual zona de San Francesc Xavier. ...”

(8) Jaciment megalític situat en un lloc pla del Cap de Barberia sense mesures defensives, distribuït en tres enclavaments propers en aquest punt, el de més al sud un cercle, l'altre unes cabanes, i  el del nord un establiment. Construccions formades per diverses habitacions de formes corbades (circulars, el·líptiques, semicirculars, en ferradura) adossades unes a les altres, amb gruixuts sòcols realitzats amb dobles filades de pedra calcària amb reblert intern de terra i pedra menuda. El primer es coneix com Barbaria II, format per diverses estructures que servien d'hàbitat, estables i magatzems per a una comunitat de l'edat del Coure i principis del Bronze (2000-1600 a. de C.). A continuació, s'arriba al conjunt Barbaria III, molt destruït i que va servir probablement per a guardar bestiar. Finalment, Barbaria I és una construcció circular que tampoc es va utilitzar com habitatge.

(9) El terme Ram es un terme defensiu medieval com la coneguda Fita des Ram a Mallorca (V. Coromines). Però podria també provenir de la paraula “rum” que utilitzaven els àrabs per denominar els tardoromans que es refugiaren al Castell d’Alaró (Al-rum segons Bordoy) de Mallorca.

(10) Es lògic pensar que per parcel·lar o traçar alguna línia sobre el territori, la primera tasca a realitzar sigui alinear unes pedres, que posteriorment es consolidaven amb unes lloses clavades de cantell, per definitivament realitzar la resta de marge de pedra en sec a sobre. Aquesta es una manera d’actuar que es pot veure en els marges més antics i rústics que trobem també a la zona de Santa Eugènia a Mallorca.

(11) De l’extrem d’aquest eix es pot seguir el camí de s’Estufador que baixa cap al litoral sud de La Mola, per arribar finalment a una zona rocosa amb un pendent considerable. En aquestes roques, ja vora la mar, hi ha un seguit d’ embarcadors i un camí excavat a la roca que encara conserva faixes transversals fet amb  pedres encaixades a la roca pertanyents a un antic camí empedrat.

Bibliografia.

Arribas Palau, Antonio. 

La Romanització de les Illes Balears.

Palma de Mallorca. UIB. 1983

Bosch, M.C i Quetglas, P.J. (eds.)

Mallorca i el món clàssic.

Palma de Mallorca. Estudi General Lul.lià. 1991.

Costa Ribes, Benjamin.

Formentera història i realitat: Dels primers pobladors a la conquesta catalana.

Universitat de les Illes Balears. 2000. ISBN: 8476325746

Dies Cusí, Enrique i R. González Villaescusa.

Evolución de la ocupación del suelo de Formentera. Epocas púnica y romana.Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellónense, 15 Pp. 335-373. 1990.

Ferrà i Martorell, Miquel

La primavera romana del cardenal Despuig.

Publicació Palma de Mallorca : Miquel Font, 1994. Col·lecció Evast e Aloma ; 5 

ISBN 8479670398

García Riaza, Enrique, María Luisa Sánchez León

Roma y la municipalización de las Baleares.

Palma de Mallorca. Universitat de les Illes Balears, Servei de Publicacions i Intercanvi Científic. 2000

Gordillo Courcière, José L.

Formentera historia de una isla. Albatros ediciones. Valencia. 1981ISBN: 8472740765

Marí Cardona J.

Formentera documentació i paisatges. Institut d’estudis eivissencs.

Prats i Serra Josep A.- Marí i Mayans Esperança.

Geografia i història de Formentera.

Ed. Mediterrània-Eivissa. 1999. ISBN: 8487883885

Rosselló Verger, V.M.... [et al.]

Estudios sobre centuriaciones romanas en Espanya.

Cantoblanco : Universidad Autónoma de Madrid, 1974. ISBN 8460064530

Rosselló Verger, Vicenç M. 

“La persistencia del catastro romano en El Migjorn de Mallorca” dins V.M. Rosselló Verger: Estudios sobre centuriaciones romanas en España, 1974 (137-155). 

Sánchez León,  María Luisa i Maria Barceló Crespí

L'Antiguitat clàssica i la seva pervivència a les Illes Balears : XXIII Jornades d'estudis històrics locals. Palma del 17 al 19 de novembre de 2004

Palma : Institut d'Estudis Baleàrics, 2005.  Descripció 716 p. : il. ; 24 cm ISBN 84958760904

Sánchez León, María Luisa i Enrique García Riaza

La municipalizació de les Balears (ss.II aC-II dC).

Sánchez León, María Luisa 

“Les Illes Balears a l'Antiguitat : continuïtats i ruptures”  Mayurqa, n. 29, pp. 7-9 

Tugores Truyol, Francesca; Margarita Orfila Pons...[et al.]];

El món romà a les Illes Balears [catàleg de l'exposició].

Barcelona. Fundació "la Caixa".

Vila Valentí J.

Formentera estudi de geografia humana.

Patronat Municipal de Cultura, Ajuntament de Formentera. 1985. ISBN: 845054064X.